Parc Científic i Tecnologic Universitat de Girona
972 18 34 00

Basses i estanys temporals emeten CO2 fins i tot quan estan secs

Publicat per: General 01 març 2018 Comentaris: 0
Basses i estanys temporals emeten CO2

Basses i estanys temporals emeten CO2 fins i tot quan estan secs

Les basses i estanys temporals emeten diòxid de carboni (CO2) de manera natural durant tot l’any fins i tot quan no tenen aigua i les zones seques són precisament les que alliberen major quantitat cap a l’atmosfera.

Aquest fenomen, descrit ara per primera vegada, podria tenir implicacions en el cicle global del carboni que controla el clima a la Terra, segons un treball dirigit pel professor Biel Obrador, de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, ​​i Núria Català , de l’Institut Català de Recerca de l’Aigua (ICRA).

El nou article, publicat a la revista ‘Scientific Reports’, canvia el paradigma clàssic sobre el paper de basses i estanys temporals com a fonts d’emissió de carboni a l’atmosfera i el seu impacte en l’efecte hivernacle del planeta.

El rol de les aigües continentals en el cicle global del carboni és encara força desconegut malgrat la seva importància, especialment en sistemes aquàtics petits o temporals (amb períodes sense aigua).

Aquest treball és un dels primers estudis publicats sobre els fluxos de carboni al llarg del cicle hidrològic de sistemes aquàtics temporals, amb un especial interès tant en les àrees inundades com a les zones de sediments no cobertes per aigua (fins i tot durant la fase seca a l’estiu).

“Fins fa una dècada es considerava que les aigües continentals tenien un paper irrellevant en els fluxos globals amb l’atmosfera, com a conseqüència de la petitíssima superfície que ocupen en comparació amb els grans compartiments planetaris de carboni (com els oceans)”, indica Biel Obrador , del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la Universitat de Barcelona, ​​i primer autor del treball.

Obrador afegeix que, “tot i les petites basses i estanys -que sovint no superen les dimensions d’una pista de bàsquet- són els ecosistemes lacustres més freqüents al planeta, el gruix del coneixement sobre el cicle de carboni en aigües dolces estancades prové encara , sobretot, de grans llacs de caràcter permanent (amb aigua tot l’any) “.

AIGÜES CORRENTS

En l’estudi, els experts han analitzat els fluxos de CO2 i metà (CH4) -dos gasos amb un poderós efecte hivernacle- en basses temporals de petites dimensions a l’illa de Menorca, amb unes condicions molt variades i uns hidroperiodos (durada de la fase amb aigua) que oscil·laven entre diversos mesos i diversos dies o setmanes.

Els investigadors afirmen que les basses temporals emeten CO2 durant tot l’any i la quantitat que alliberen (prop de dos quilograms per metre quadrat i any) és similar a la que emeten les aigües corrents amb més turbulència (rius, rierols i torrents), un valor que triplica el flux de diòxid de carboni procedent de llacs, embassaments i llacunes permanents.

“Els fluxos d’emissió d’aquests gasos són el resultat dels processos biogeoquímics que tenen lloc en aquests ecosistemes, especialment per l’activitat biològica de les comunitats microbianes. Segons les condicions ambientals i la composició de la matèria orgànica, aquests microorganismes produeixen gasos com el CO2 i el CH4 com a resultat de la respiració de la matèria orgànica del sediment “, detalla Obrador.

En un món afectat pel canvi global, la freqüència i la intensitat de les sequeres podrien augmentar considerablement en algunes zones del planeta. Aquest fenomen podria accelerar el dessecament i la desaparició de molts sistemes aquàtics, tal com s’observa avui dia en alguns llacs. En aquest escenari, les emissions de carboni des d’aquestes extenses àrees de sediments emergits podrien ser (com a mínim, en una primera fase) molt rellevants per al cicle global del carboni.

A la feina, finançat per l’Institut Menorquí d’Estudis, també van participar Lluís Gómez Gener (Universitat de Barcelona) i altres experts de l’ICRA, la Universitat de Girona, la Universitat del País Basc, la Universitat d’Upsala (Suècia), el Centre Helmholtz d’Investigació Mediambiental (Alemanya) i la Universitat d’Umea (Suècia).

Publicacions relacionades